Que no tanquin el tren de la Pobla de Segur

Que no tanquin el tren de la Pobla de Segur
15 anys i d’excursió al Barranc de l’infern.
Les motxilles preparades i anar a d’escobrir el mon, quan vaig pujar al tren tot ple d’excursionistes i escaladors, la llibertat no es que es respirava, la llibertat era allà, el tren parava a cada estació i al arribar a les muntanyès no sabia cap on mirar, al entrar als túnels sentia una reverencia per tots els que havien picat allà, el tren continuava la seva marxa entre pantans i muntanyes cada vegada mes altes i treien el cap per la finestra veia els escaladors, quin respecte. S’emblava impossible que poguessin estar emparrats.
El tren s’amagava als túnels i de tant en tant un raig de llum hem deia que podia mirar.
Aquells joves carregats de cordes, tot sembla que la llibertat era un grup de joves que anava a caminar.
Tenia moltes cares, tenia molts ulls, portava guitarres i ganes de cantar.
Selles, Tremp, La pobla de Segur, canviava la cara el paisatge i podies mirar lluny, que el tren amb el seu triqui,traqui hem va ensenyar.
Al arribar a Collegats, ja no ho puc explicar, no es una escultura son milions de cares i boscos tots ficats allà..